Mirant el “Telenotícies”

Poques persones es mereixen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes com Joan Solà. Vaig tenir el gust de conèixer-lo fa uns anys, per preparar un acte que es va celebrar a la Universitat de Barcelona i en el qual, des del seu saber i la meva observació al carrer, vam parlar de la repugnant situació de la llengua catalana. Abans, vam compartir una paella a El Racó de l’Agüir i vaig quedar enamorat de la seva educació, de la seva intel·ligència, de la seva naturalitat, de la seva manca d’afectació. Abans d’ahir, al Telenotícies de les nou, des del Palau de la Música, Ignasi Gaya explicava al conductor de l’informatiu, Ramon Pellicer, que el premi és “un guardó que, independentment de la seva dotació econòmica, permetrà que el nom de Joan Solà és conegui més enllà de l’àmbit acadèmic”, i em vaig preguntar si Gaya era conscient que, poc abans, en aquesta mateixa connexió, ell mateix havia parlat de les profuses col·laboracions en premsa mitjançant les quals Joan Solà ha superat l’àmbit acadèmic fins a convertir-se, a l’Avui, en cita obligada per a tots aquells que creiem que les llengües són un regal diví.

Ahir, a les entrevistes, Joan Solà-antítesi de tot radicalisme-parlava de l’odi secular cap al català, l’ús i de la dignitat de la llengua, del fracàs de les polítiques lingüístiques dels diferents governs de la Generalitat. Tots aquests els que ja els va bé que el català agonitzi diran: “Ja estan una altra vegada els catalanufos amb els seus rotllos …”. La prova de que l’anàlisi pessimista de l’optimista Solà és exacte és que, en aquest mateix Telenotícies en què anunciaven el seu Premi, van passar un reportatge sobre les proves de selectivitat que s’havien celebrat al matí. Com cada any, ens van explicar que als alumnes la prova de català els va semblar dificilíííííssima. Tinc per mi que només els semblarà acceptable el dia en que no existeixi. Fixeu-vos, si no: dels tres estudiants que en aquell Telenotícies van entrevistar a propòsit de la prova, només un va contestar en català. Els altres dos van parlar en castellà, queixant-se de que els haguessin posat un poema de Yusep Carner. “No havíem fet cap comentari literari així, en català …!”, es va queixar una de les entrevistades, sense immutar-se. Heus aquí, en una imatge i unes quantes paraules, el resum de la tan cacareada política de Normalització Lingüística: gent a la que aproven de català sense que siguin capaços d’expressar-se en aquest idioma. Em donarien a mi el Proficiency si no fos capaç d’expressar en anglès? Quina merda de Govern i d’oposició, francament.

Quim Monzó

Las dos orillas de la globalización

Cara a cara entre Xavier Sala i Martín i Arcadi Oliveres sobre el nou paradigma de la prostesta social contra la globalització. Llàstima que aquest sigui l’únic cara a cara publicat entre aquests dos economistes.

XAVIER SALA I MARTÍN. – El Banco Mundial (BM), el Fondo Monetario Internacional (FMI), la Iglesia católica y el Barça, todos hacen cosas buenas y malas, todos nos equivocamos alguna vez. Una institución que actúa de modo inteligente que cree que puede mejorar, lo que hace es preguntar a los que saben cómo hacerlo. Esto es lo que iba a hacer el BM en Barcelona, y por eso se invitó a una serie de intelectuales críticos para que dieran su opinión.

ARCADI OLIVERES. – Tengo la impresión de que no fue una verdadera invitación, sino que se trataba de apagar el fuego cinco minutos antes de que se quemase la casa. Si se quiere un diálogo con estas instituciones -que debe haberlo-, tiene que plantearse a largo plazo, bien preparado y en igualdad de trato por las dos partes. Si lo dicen el día de antes que vayamos para así taparnos la boca y que no protestemos, entonces no.

S.- Sé que muchas organizaciones han sido invitadas no a última hora, sino desde hace tiempo. Y no sólo para este foro del BM, también en el de Davos. Oxfam estuvo hace dos años en Washington. Quizás haya gente que gane más con un boicot que participando y construyendo. No lo entiendo.

O. – Es verdad que hay ONG que participan, pero también es cierto que es un proceso que no es igual en todas las instituciones.

S. -En caso de haber asistido, ¿ustedes qué hubiesen planteado?

O. – Yo hubiese pedido tres cosas. Primero, una democratización clara de la institución. El BM tiene una especie de pecado original porque está en manos de Estados Unidos. Se vota como en una sociedad anónima, según cuotas. Segundo, que la concesión de créditos no se vinculase a una especie de “bendición previa de buen comportamiento” por parte del FMI. Eso obliga a los países que pagan créditos a unas políticas de ajuste estructural que a menudo son perjudiciales y tienen un coste social elevado. Y en tercer lugar, que los proyectos financiados por el BM fuesen verdaderos proyectos de interés social y económico para el país en cuestión, no de interés para posibles inversores que quieren crear allí infraestructuras.

- Nuestro español bosteza.
¿Es hambre? ¿Sueño? ¿Hastío?
Doctor, ¿tendrá el estómago vacío?
- El vacío es más bien en la cabeza.

Antonio Machado, Proverbios y cantares, 

Transgènics a Catalunya

Segons dades de l’eurobaròmetre l’any 2006 només el 27% de la població europea es mostrava favorable al cultiu d’OMGs. Des de l’autorització de les primeres llavors modificades l’any 1998, el cultiu d’aquestes varietats ha anat acompanyat d’una forta preocupació social que s’ha traduït en l’aparició de nombroses campanyes per tal d’aconseguir la seva prohibició.

Els organismes oficials creuen que el causant d’aquesta reticència general de la població és la falta d’informació i no es cansen de repetir que la seguretat dels OGMs que hi ha al mercat és indiscutible. No obstant, cada any apareixen estudis que plantegen nous interrogants sobre el cultiu d’aquestes varietats. Fins a quin punt són certes les explicacions que uns i altres donen als principals punts de conflicte? Quina és la situació real en els camps de cultiu?

 

Aquesta és la introducció del Treball de Recerca Transgènics a Catalunya – Anàlisi dels principals conflictes derivats del cultiu de blat de moro MON-810. S i vols llegir tot el treball clica aquí o descarregat el pdf des de la pàgina de descàrregues

 

LAX’N'BUSTO – QUE BOIG EL MÓN

El darrer discurs

Em sap greu, però no vull ser emperador. No es el meu ofici. No pretenc governar ni conquerir ningú. M’agradaria ajudar – si fos possible- jueus i gentils, negres i blancs.

Tots desitgem ajudar-nos. Els humans som així. Volem viure per a la felicitat dels altres i no pas per a fer-los desgraciats. ¿Per què ens hauríem d’odiar i de menysprear? En aquest món hi ha lloc per a tots. La terra, que es generosa i rica, pot subvenir totes les nostres necessitats.

El camí de la vida pot ser el de la llibertat i el de la bellesa però, malgrat això, ens hi hem ben perdut. La cobdícia enverinà l’ànima dels homes… aixecà muralles d’odi en el món… ens està fent avançar a pas d’ànec cap a la misèria i la mort. Hem creat l’època de la velocitat, però ens hi sentim enclaustrats. La màquina que produeix abundor, ens ha deixat en la penúria. Els coneixements ens han fet escèptics; la nostra intel·ligència ens ha fet mesells i cruels. Pensem massa i sentim ben poc: No ens calen màquines, ens cal humanitat. No ens cal intel·ligència, ens cal amor i tendresa. Sense aquestes virtuts la vida es violència i tota es va perdent.

L’aviació i la ràdio ens acostaren més. La naturalesa d’aquests ginys es una crida ben clara a la bondat de l’home… una crida a la fraternitat universal… a la unió de tots nosaltres. En aquests moments la meva veu arriba a milions de persones d’arreu del món… milions de desesperats, homes, dones, nens…, víctimes d’un sistema que tortura éssers humans i que empresona innocents. A tots aquells que em puguin escoltar els dic: “No desespereu!”. La desgràcia que ha caigut damunt nostre no es més que el producte de la cobdícia agonitzant… de l’amargor d’homes que temen l’avenç del progrés humà. Els homes que odien desapareixeran, els dictadors cauran i el poder que arravataren al poble hi retornarà. I així, mentre morin persones, mai no s’acabarà la lluita per la llibertat.

Soldats! No us lliureu a aquestes brutalitats… que us menyspreen… que us esclavitzen… que reglamenten les vostres vides… que dicten els vostres actes, les vostres idees i els vostres sentiments! Que us fan marcar el mateix pas, us sotmeten, us tracten com si fóssiu bestiar i us utilitzen com a carn de canó! No sou màquines! Sou homes! I porteu l’amor de la humanitat dins vostre! No odieu! Només odien els que no es fan estimar… aquells que no es fan estimat i els inhumans!

Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat! En el capítol 17 de sant Lluc hi diu que el regne de Déu és a dins de l’home, no d’un sol home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. És dins vostre! Vosaltres, el poble, teniu el poder de prendre aquesta vida lliure i bella i de fer-ne una aventura meravellosa! Per tant -en nom de la democràcia- utilitzem aquest poder! Ajuntem-nos! Lluitem per un món nou… un món just que ens asseguri el treball i doni futur als joves i protecció als vells.

Prometent aquestes coses els malvats pujaren al poder. Però ens han enganyat! No compleixen allò que prometeren! Mai no ho compliran! Els dictadors s’alliberen esclavitzant el poble. Lluitem ara per alliberar el món, per abatre les fronteres nacionals, per acabar amb el luxe, l’odi i la prepotència! Lluitem per un món raonable, un món en què la ciència i el progrés ens portin a la felicitat! Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!

Hannah, m’estàs escoltant? Onsevulla que siguis, aixeca els ulls! Ho veus, Hannah? El sol esquinça els núvols que s’escampen! Sortim de la foscor i arribem cap a la llum! ¡Entrem en un món nou, en un món millor en què els homes estaran per damunt de la cobdícia, de l’odi i de la brutalitat. Mira amunt, Hannah! L’ànima dels homes ha guanyat ales i ja comença a volar. Vola cap a l’arc de sant Martí, cap a la llum de l’esperança. Mira amunt, Hannah! Mira amunt!

Charles Chaplin, El gran dictador (1940)

 

Clica aquí per veure el vídeo de la versió traduïda

Sigues tu i alhora canvia

Dos dels consells més habituals que solem donar a la gent són complementaris, o almenys ho semblen. A) Sigues tu mateix. B) No canviïs mai. Sonen bé, tot i que estan un pèl gastats, però són molt qüestionables.

Estic d’acord –només en part- amb el primer, sobretot en uns temps en què estem tan obsessionats per la imatge i pel què diran, que a vegades ens traïm, som poc honestos, modifiquem la conducta amb l’esperança que no ser nosaltres mateixos millorarà la nostra acceptació social, que caurem millor. El problema és que per ser tu mateix has de saber qui ets, què ets, has de tenir clar a més a més que està bé, ser com ets, i necessites l’autoestima suficient per no ensorrar-te quan et critiquin per ser com ets.

Anem pel segon consell. Quan et diuen que no canviïs, cal suposar que ho fa gent que t’estima, i que amb aquella frase reconeix les teves virtuts, et fa un elogi, et convida a mantenir-te fidel als teus principis, uns principis que a ell el sedueixen. Però alhora qui t’ho diu és pessimista, no confia gaire en tu, o no confia gens en la societat, perquè dóna per suposat que si canvies serà per empitjorar. Si tan t’agrada com sóc, com és que no em veus capaç de millorar?

Per acabar sent tu mateix, no hi ha res millor que anar canviant, anar-te adaptant a les teves circumstàncies, a la teva nova realitat, i anar polint els teus defectes i, si pots, fer brillar les teves capacitats i virtuts. M’irrita l’immobilisme que ens convida a no canviar, i més quan molta gent que coneixem necessita precisament això: canviar, i si pot ser de forma urgent. Potser és perquè m’he fet gran i faig de la necessitat virtut, però cada vegada m’estimo més la gent que és tan ella mateixa, té tanta personalitat, que es pot permetre el luxe de ser flexible, i substitueix la imprudència per la paciència, frena l’espontaneïtat mal entesa i s’esforça per entendre els interlocutors, té ganes de millorar al costat d’altra gent que madura amb ells. Però és només una opinió: vosaltres mateixos sabreu si us convé canviar o no.

 Carles Capdevila, El 9 nou del 28 de novembre de 2008

 

Segundo otoño de Jordi Cano. Riera de Passavets, Montseny

Los colectivizadores

Es frecuente, cuando se habla de los meses que precedieron y siguieron al 18 de julio de 1936, repetir el cliché de que el país estaba sumido en el caos. Esto es un cliché porque lleva, subyacente, la creencia de que los revolucionarios eran quienes provocaban el caos. Que esto lo digan los elementos feudales o capitalistas es lógico; que lo repitan quienes deseaban que las cosas cambiasen, es demencial.

Los trabajadores, el hombre de la calle, el pueblo, temen el desorden y aspiran al orden. Quien más sufre cuando hay desorden es el hombre de la calle y no el capitalista, el gran terrateniente, el político en el poder. El hombre de la calle ha sido víctima, generación tras generación, de las formas de desorden institucionalizado que llamamos explotación, opresión, paro forzoso, crisis económica, analfabetismo, emigración del campo a la ciudad, golpes de estado, guerras civiles, guerras internacionales. Al hombre de la calle no le conviene el desorden. Su libertad, su esperanza de igualdad y sus manifestaciones de fraternidad dependen de que exista orden, de que las cosas funcionen, de que no haya platos rotos, puesto que todos los que se rompan los pagará él.

Cuando el hombre de común se lanza al monte o a la calle, es señal de que el desorden institucionalizado ha llegado a grados insoportables, de que el hombre de la calle ha comprendido que si no se enfrenta con el problema, seguirá siendo víctima del desorden. Las “alteraciones de orden público” son sólo sus intentos, a veces primarios, en ocasiones inteligentes y eficaces, de establecer un orden que no entrañe explotación ni opresión de nadie.

Por eso, el 18 de julio de 1936 no debe verse como una reacción ante el desorden popular, sino como producto del miedo a que el hombre del común llegara a establecer y consolidar su propio orden. Lo que se llamó casos no debe verse como resultado que las masas se “desmandaran” sino como efecto de las tentativas de la masa popular de establecer su propio orden.

La revolución es siempre orden. Pero orden de verdad, o sea, equilibrio entre libertad, igualdad y fraternidad. El desorden, visto con los ojos del hombre de la calle, es falta de libertad, la desigualdad abrumadora, la dureza de las relaciones entre gentes.

Esta aspiración, manifestada en mil detalles de los que no figuran en los libros de historia, era la que animaba a la mayoría de la gente trabajadora en julio de 1936. Necesitaba orden y cuando las fuerzas del desorden dieron la cara, se presentó la ocasión de establecer un orden auténtico, que no fuese disfraz de privilegios y ventajillas.

Víctor Alba, Los colectivizadores